Entrevistem al poeta Pep Rosanes, autor de “Hi havia una vegada”. (primera part)

Pep Rosanes és l’autor de la darrera publicació d’Els llibres de Tapís, el poemari Hi havia una vegada.

L’entrevista es va fer la tarda del 9 de maig de 2014 a l’Esquirol. El llibre “Hi havia una vegada” estava en camí, però encara no s’havia publicat. No ha estat fins aquesta primavera de 2015, de fet, que ha sortit a la llum.

Aquesta és només la primera meitat de l’entrevista. Esperem oferir-vos la resta ben aviat. A part, aquella mateixa tarda també vàrem entrevistar la il·lustradora del llibre, Bet Serra i Aloy. Ens queda pendent tot això. De moment us deixem amb aquesta part. Esperem que us agradi.

Entrevista per Guillem Ramisa i Jordi Tolosa.
Transcripció per Jaume Coll Mariné.

 

Guillem Ramisa: Com vas començar a escriure?

Pep Rosanes-Creus: No me’n recordo gaire, perquè fa molt temps, però suposo que com molta gent vaig començar a escriure perquè m’agradava una noia. I ja està, i ja està… (Riu.) A partir d’aquí va continuar la història. No vaig tenir mai èxit, però jo vaig continuar escrivint.

G.R.: Quins poetes et van influir llavors i quins són els que admires més actualment.

P.R.: És bastant semblant els que m’havien agradat al principi o fa molts anys i els que m’agraden ara. Hi ha poetes: en Ferrater, en Pavese, en Pessoa… i llavors poetes esparsos anglesos i perses; l’Omar Khayyam, també. Però m’agraden molt els novel·listes, també, però no els tinc tant de referència perquè llegir novel·les era molt més pesat. M’he dedicat a la poesia perquè és una cosa més curta i és més fàcil. (Riu.) En canvi una novel·la és una cosa llarga i que no s’acaba mai. I anar fent, no… Poetes, aquests que he dit, i llavors poetes catalans, buenu, a part d’en Ferrater, molts altres que m’agraden: l’Espriu m’agrada, en March, del segle xv m’agrada molt i… no ho sé, en Vinyoli, i algun altre així, no ho sé.

Sí, en Ferrater potser el que més, però sí, tots, tots.

Suposo que com molta gent vaig començar a escriure perquè m’agradava una noia.

G.R.: Tots t’han influenciat?

P.R.: No ho sé, influenciat, no ho sé, no sabria dir-ho; suposo que sí, perquè m’han agradat, m’han agradat i els he llegit, contínuament.

G.R.: Què et va empènyer a escriure aquest llibre?

P.R.: Naturalment, com sempre, una història d’amor. I ja està. Això era al final, que anava triant i despullant els poemes, refent i… Era la tercera cosa que hi havia per una història d’amor que havia tingut. I ja està. I n’hi ha una que els he anat combinant i refent contínuament, també.

Em van publicar la segona part i la primera va quedar perduda i la tercera era aquesta.

Jordi Tolosa: Com es deia la segona part?

P.R.: L’illa del Tresor.

G.R.: Què s’hi pot trobar en aquest llibre?

P.R.: Si un busca, moltes coses, però n’ha de tenir moltes ganes. (Riu.) No ho sé, no ho sé… A mi m’agrada el gust per la llengua, però no sé si s’hi pot trobar això, és un mínim, una cosa mínima. Busco imatges curioses, rares…

El projecte era senzill, la proposta era senzilla i la resposta també era senzilla.

G.R.: Parla’ns una mica dels poemes que hi surten.

P.R.: Hi ha relacions d’amor per fer comparacions. O amors per fer comparacions. Es diu Hi havia una vegada i ja el títol surt de la proposta d’en Jordi, quan vam comentar això del projecte del Tapís, que en principi havia de ser una altra cosa, havia de ser fer un llibre nou a partir de poemes vells i recuperats meus, però de fa molt temps. Però llavors vaig trobar aquesta altra cosa que ja tenia feta i vaig pensar “bueno, ja va bé.” I el títol m’agradava prou per fer-lo servir. (Somriu.)

G.R.: Com va sorgir la proposta de fer un llibre conjunt amb tapís?

P.R.: Home, m’ho va proposar al bar, naturalment, i al bar tot passa. (Riu.) Em va explicar el projecte de Tapís i em va agradar i em va semblar molt bé poder col·laborar amb això i no hi havia cap altre història, cap element estètic… El projecte era senzill, la proposta era senzilla i la resposta també era senzilla.

Per mi ha sigut un engrescament nou. Jo estava molt adormit. Continuo, de fet, adormit, però feia molts anys que estava caducat del tot.

G.R.: Què et sembla el projecte de Els llibres de Tapís?

P.R.: Home, em sembla molt bé, molt bé tot: el projecte, els llibres que s’han fet, i tot. El fet d’engrescar tanta gent al marge de la història aquesta -que hi vulgui’n participar- toca molt, això m’agrada molt. Per mi ha sigut un engrescament nou. Jo estava molt adormit. Continuo, de fet, adormit, però feia molts anys que estava caducat del tot, diguem, i no comptava pas despertar o refer-me. I aquesta història de Tapís m’ha servit molt per això, també; a part d’activar-me per un projecte, que m’actives jo també, al mateix temps.

G.R.: Com veus el panorama poètic de la comarca d’Osona?

P.R.: La veritat, n’estic molt desconnectat jo… Com que no tinc activitat, moviments (físicament no em puc moure gaire) i llavors no estic gaire connectat. Ni miro suplements de diari ni res. Ni vaig a llibreries ni veig libres nous, no… A part d’aquests que clar, que m’arriben, que em porteu, no veig res d’especial, res de nou.

G.R.: Parla’ns de les il·lustracions que surten al llibre.

P.R.: Ella tenia, aviam, una carta tan poc lliure com donar-li poemes perquè els il·lustrés si li venia de gust, si s’hi veia amb cor, i clar, no li donava cap indicació perquè jo li donava els poemes. O sigui que, a part de la feina que li donava, que li posava a sobre, no podia pas demanar gaire res més, no podia pas dir: “ah, això pinta-ho més vermell; això pinta-ho més…” (Riu.) No, no, bé, molt bé. Buenu, encara no els he vists tots, els dibuixos, però bueno, ja els veuré. Molt bé, ella, molt generosa, també amb la cosa per fer… Està molt bé, per mi, està molt bé.