Entrevista a Pilar Cabot, autora de “El niu transparent”

Entrevistem a la poetessa de Tavèrnoles Pilar Cabot en motiu de la recent edició del poemari El niu transparent.

Ens vam reunir amb la Pilar Cabot i en Ramon Sellarès a Tavèrnoles un dissabte al matí de finals d’any. Hi érem en Jordi Tolosa, en Ramon Sellarès, la Pilar i jo, tots amb ganes de parlar d’El niu transparent, aquest llibre que ha escrit la Pilar i que en Ramon Sellarès ha il·lustrat. Vàrem fer un cafè al bar i ens vam posar en marxa, volíem trobar un lloc tranquil on filmar l’entrevista.

De camí la Pilar ens va ensenyar casa seu, una casa antiga de poble, plena de llibres i pintures; un lloc tan acollidor com ella mateixa.

L’entrevista la vam filmar al costat de l’església de Tavèrnoles, no gaire lluny de la casa. Feia un matí assolellat, i crec que tant a mi com a en Jordi se’ns va emportar una mica la màgia d’aquests dos artistes humils i brillants. Hi ha gent que té una presència especial, gent que sembla que visqui amb el cor una mica més a prop.

A continuació us deixem amb l’entrevista que li vam fer a la Pilar Cabot. Esperem poder-vos oferir la d’en Ramón Sellarés ben aviat.

 

Guillem Ramisa: Com va sorgir aquest llibre conjunt amb Tapís?

Pilar Cabot: Aquest llibre, El niu transparent, és fruit d’una conversa telefònica que vam mantenir amb en Jordi Tolosa, -que de fet no ens coneixíem- i em va trucar, i em va fer l’oferiment de si volia editar a Tapís. I em van dir que ja havia sortit un llibre d’en Ramisa, que per cert, és un llibre molt recomanable, molt. I vaig estar molt contenta i de seguida vaig dir que sí. I després em va dir: perquè no vens un dia a veure el taller? I llavors allò ja va ser… entrar al taller de Tapís va decidir com seria el llibre per mi. Va ser fonamental. Perquè és un llibre diferent de tots els altres poemaris que tinc: és un llibre menys intimista, no és tot líric; home, un poemari que tot sigui líric potser tampoc el tinc, però el lirisme noi, es veu que em va, perquè em surt… Però vaig pensar que veient l’ambient de Tapís, i les persones que feien paper i que feien llibres: persones d’ètnies diferents i de parles diferents. I que tothom treballa amb aquella motivació comuna de fer un treball ben fet.Amb aquell interès comú… bé, ja dic, allò va decidir que havia de sortir de mi, deixar-me una mica més jo mateixa de banda i parlar més de l’entorn.

Entrar al taller de Tapís va decidir com seria el llibre per mi. Va ser fonamental.

Llavors, és clar, això que he dit del lirisme que surt, tampoc no podia, diguem-ne, si em sortia un poema amb un to més intimista, tampoc no el podia rebutjar, perquè és clar, si em sortia mentre estava gestant una obra determinada, és que allà hi entrava. Jo parteixo d’això, parteixo de que, si surten coses aparentment diverses, però et surten -sorgeixen- mentre estàs treballant una cosa determinada, és que allò pertany en aquell corpus, que d’alguna manera hi enllaça. I llavors vaig procurar, -això va ser, potser una cosa que me la vaig currar, que es diu-, que hi hagués un equilibri entre la part lírica i una mica intimista (sobretot lírica) i la part aquesta que dic que és pouar les coses de l’entorn, la societat. El que es viu, no pas només a casa nostra, si no el que viu l’ésser humà en molts llocs a on no són afortunats com som nosaltres, vull dir que no tenim la violència, per descomptat, la violència extrema de la guerra -ni de bon tros-, ni res que se li assembli. Poder parlar dels infants de la guerra, de les criatures amb fusells, que dic jo, dels senyors de la guerra, dels desnonaments. Però llavors també parlar dels camins de la vida. El niu transparent, per mi, és l’ànima, el somni; molt, molt el somni… tot allò que és com inaprehensible, però que hi és, que sabem que hi és i que ho tenim amb nosaltres. Llavors, els camins de la vida, que moltes vegades sorgeixen també del somni, o creen somnis.

El títol del llibre “El niu transparent” ve donat per l’impacte d’energia positiva que vaig rebre quan vaig entrar al taller de Tapís. Vaig pensar: això és un niu transparent d’energia positiva.

I vaig mirar que hi hagués un equilibri, que els plats de la balança fossin, tan com pogués, equivalents, que no pesés més una cosa que una altre. Vaig fer-ho pensant sobretot, és a dir partint, del que havia percebut allà al taller de Tapís. Però després com que de tant en tant, em sortia un poema d’aquells lúdics -jo tinc una vena lúdica que de vegades és una mica esbojarrada- vaig pensar “què en fas d’aquests que t’estan surtin ara?”. Però és clar, si entremig d’una cosa seriosa, reflexionada, reflexiva, et surt un poema esbojarrat, deu ser que la reflexió està cansada i que té ganes de fer un kit-kat, que dic jo. De fer pati, de reposar. I vaig pensar: no no, aquests poemes també hi han d’anar, perquè surten ara, en el mateix context.

I vaig fer El niu transparent, que és el seny, per entendre’ns, i llavors vaig fer un altre recull, a continuació, que és la rauxa, i allà hi vaig posar set poemes arrauxats, és a dir que hi ha el seny i la rauxa.

pilar-i-ramon-01

G.R.: Com és la creació d’un poema teu?

P.C.: Jo conec poetes que estructuren molt d’avançada, de vegades fins i tot estructuren el poemari o el llibre que pensen escriure i diuen, no sé: faré trenta poemes en decasíl·labs, i estaran inspirats en una obra musical, en un paratge determinat… vull dir que hi ha una estructuració molt, molt, volguda. Jo no tinc metòdica, jo no sóc metòdica, no ho soc. Llavors, quan començo un poema d’entrada no sé el què diré; sé que he de dir coses, sé que en tinc a dir, que vull dir-ne. I llavors tot allò que d’alguna manera es va gestant a dintre, de vegades de molt temps i que no t’ha sortit abans, en un moment determinat, llavors al cap de temps, surt allò.

Quan començo un poema, d’entrada no sé el què diré; sé que he de dir coses, sé que en tinc a dir, que vull dir-ne.

El primer vers d’entrada és el que llavors jo el crec, el segueixo, no estructuro, no dic per exemple faré 30 poemes decasíl·labs, no. Si el primer poema em surt, jo què sé, amb octosíl·labs, doncs molt bé, “és ell que mana” jo sempre dic. Jo segueixo el que el poema em dicta, i en aquest llibre hi ha estructures molt diverses. Però és perquè penso que cada poema diu el que ha de ser. Jo li faig molta confiança als poemes. Penso que cada poema t’ho diu ell mateix el què vol ser i com vol ser tractat. I vaig per aquí: deixo fer el poema. El deixo fer.

G.R.: Tens costums a l’hora d’escriure?

P.C.: A mi em va molt bé escriure al matí, jo no sóc noctàmbula. No sóc noctàmbula i a la nit no en rasco. Vull dir que jo sóc de cicle diürn i per escriure, al matí, són les meves hores bones. Sempre em llevo a les 6, no em se llevar a altre hora. I aquelles hores del matí són per mi molt prolífiques; és a dir prolífiques… potser podríem dir, més aviat, lúcides. Perquè si el dia abans, posem per cas, cap a la tarda enllà, m’he trobat treballant un poema i m’he trobat encallada en alguna cosa de lèxic o d’imatge que penso: no, no, no és el que vols dir, no et surt el que vols dir, has de trobar una altra manera millor de dir-ho. Llavors m’hi barallaria, i ho deixo. I l’endemà al dematí, normalment, allò que el dia abans semblava que era una pedra al mig del camí que no et deixava passar, dius: oita, on és la pedra? Al matí les coses, deu ser que la ment està reposada del son de la nit… -un altre dirà “no que jo treballo més bé de nit”… cadascú és cadascú- però jo als matins es veu que veig les coses més clares. Trobo més la paraula ajustada; perquè això sí que és una condició, diguem-ne, un compromís amb mi mateixa, ser coherent.

De vegades em costaria menys de mostrar-me més complicada, però no és cap presumpció. Cadascú té el seu tarannà, a mi m’agrada, si puc, fer les coses clares.

Això per descomptat per mi és lo primer. I, tanmateix, trobar tant com pugui la paraula o la imatge que més s’ajusti a allò que vull expressar. Fins que no ho trobo no estic tranquil·la. Moltes vegades d’entrada sembla que et surten coses complicades i penso: no, no, no. Busco també tant com pugui la claredat. M’agrada la senzillesa, la claredat… i de vegades em costaria menys de mostrar-me més complicada, però no és cap presumpció. Cadascú té el seu tarannà, a mi m’agrada, si puc, fer les coses clares. Tot i que de vegades em diuen: oi, és que tens un lèxic que hi ha coses que no les entenc, que les rebusques? Mare de Déu, no! Mai de la vida rebusco lèxic. Vaig néixer en aquesta comarca. Tinc el llenguatge del país, de la terra i d’aquesta terra concreta. I bé, avui dia el que passa és que com que s’ha anat esquifint molt el llenguatge, hi ha persona que a vegades no llegeix gaire, i llavors doncs clar, es perd lèxic. I a vegades un diu: oi, és que això no ho havia sentit a dir mai. Va home va! Llegeix tal autor i tal altre i tal altre. Trobaràs que hi ha expressions aixi’ns. Dono molta importància a la lectura per fonamentar el llenguatge, i avui dia això s’ha de potenciar més em penso, o s’ha de potenciar molt, vaja.

Jo sé que encara tinc moltes coses per dir; sóc gran, però tinc moltes coses que voldria dir. No sé si la vida o la mort m’ho permetran, […] però jo mentre pugui vull anar escrivint.

G.R.: Què en penses d’aquest projecte de Tapís?

P.C.: El projecte de Tapís l’admiro profundament. Si portés barret em trauria el barret, em trauria el sombrero… de veritat, perquè val la pena. Val la pena de donar-hi tot el valor.

G.R.: D’on surt el títol del teu llibre?

P.C.: El títol del llibre “El niu transparent” ve donat per l’impacte d’energia positiva que vaig rebre quan vaig entrar al taller de Tapís. Vaig pensar: això és un niu transparent d’energia positiva. I llavors em vaig proposar que el llibre havia de ser un llibre amb molta energia positiva. Hi ha coses que són doloroses, però sempre hi ha el contrapunt d’anar endavant, de vèncer les dificultats. I El niu transparent és això per mi: un niu d’energia positiva, el somni, els camins, l’ànima. Tot allò tan íntim.

El projecte de Tapís l’admiro profundament. Si portés barret em trauria el barret, em trauria el sombrero… de veritat, perquè val la pena. Val la pena de donar-hi tot el valor.

G.R.: Aquest llibre l’has escrit expressament per aquesta edició i amb relativament poc temps. Et consideres una persona molt productiva?

P.C.: Bueno, bueno… escric molt, no podria viure sense escriure, n’estic convençuda, Déu faci que ho pugui anar fent, però no vaig depresa a escriure. Home, de tant en tant sí que un poema l’acabo i penso ”aquest poema ja és hàbil”, però me’ls treballo molt els poemes, i de vegades amb un poema breu m’hi puc barallar dies fins que no trobo ben bé… és que sempre miro d’esporgar, sempre miro que no hi hagi redundàncies. I això fa que els hagi de treballar, perquè no vull repetir coses. Quan en un poema ja he expressat un sentiment, una emoció o el que sigui, penso: no hi donis més voltes sobre això, ja ho has dit. Un lector de poesia no és mai tonto. No li donis pas dues cullerades d’una cosa que amb una ja en té prou. I això fa que me’ls treballi molt els poemes. La veritat és aquesta. I no tinc mai pressa per donar-lo per fet un poema.

Quan en un poema ja he expressat un sentiment, una emoció o el que sigui, penso: no hi donis més voltes sobre això, ja ho has dit. Un lector de poesia no és mai tonto. No li donis pas dues cullerades d’una cosa que amb una ja en té prou.

Els deixo reposar i llavors, ja en la perspectiva, quan ja fa dies que no me’ls he mirat, llavors és quan puc valorar què és el que he de treure -si he de treure alguna cosa-. No hi afegeixo mai res, en tot cas trec, en tot cas esporgo. I si no n’he d’esporgar res d’un poema, doncs millor, vol dir que d’entrada ja m’ha sortit allò que volia dir.

G.R.: Com van ser els teus inicis en la poesia?

P.C.: Escric des de sempre jo. Des de que era una criatura. Ja jugava a escriure quan era molt xica. Jo jugava a fer guions, que això ja te molts nassos, a fer guions per les nines de paper. Pilar-Cabot-i-Ramon-SellarèsTÉs clar, no hi havia televisió, hi havia la ràdio i escoltàvem la ràdio a les cases. I jo sentia que es feien guions. Devien ser el què corresponia als culebrots d’ara de la televisió, m’imagino. I el guió jo entenia que era fer un argument. Jo feia com qui escriu teatre, a les nines els hi donava a cadascuna un nom i llavors els hi donava un paper a cadascuna. I jugava amb les nines de paper fent-los-hi representar els guions. Jo devia tenir vuit anys o set. I llavors, a onze anys, vaig tenir el meu primer premi literari a nivell comarcal, la qual cosa em fa molta gràcia… va ser amb un poema en castellà, clar, jo ho vaig tenir tot en castellà, tot; l’escolaritat, tot el batxillerat, tot… sort que a casa hi havien milers de llibres, i en català la gran majoria, i jo llegia en català a casa. Però el meu primer premi literari va ser per mi… i penso i m’emociono. Perquè el meu pare, que era una persona molt afecte a la poesia i a la literatura en genera, i escrivia, i era un home extraordinari-hi, d’una humanitat… l’he enyorat tots els dies de la meva vida, tots. Es va morir que jo acabava de fer 17 anys i l’he enyorat cada dia de la meva vida. Estava molt delicat, havia fet la guerra amb els perdedors, pobrot, havia patit molt, i era dels nois aquells que havien sortit de la guerra malalts. I llavors els anys que va sobreviure a la guerra, estava allò que en deien “delicat” de salut. I quan em van donar aquest premi al Teatre Canigó en una celebració de Sant Tomàs, em van donar un diploma i una màquina de fotografiar de cartró, però jo amb aquest diploma i aquella màquina de fotografiar… me’n recordo que vaig anar del carrer d’en Verdaguer -allà on hi havia el teatre- a casa, al carrer de Gurb, corrent, perquè el meu pare era al llit, malalt, i només somiava, només tenia pressa per poder-li dir “papa oita!”. I vaig arribar a casa com una tromba, vaig pujar cap a dalt al seu quarto, i li vaig dir “pare m’han donat un premi!”. El meu pare l’endemà es llevava! No vull pas dir que es curés, pobret, però va tenir tanta il·lusió! Que l’endemà la il·lusió aquella el va motivar a sortir del llit, tot i que hi tenia prou dificultats… i és clar, per mi… són coses que no les oblides. El meu pare se’m posava al costat quan jo escrivia un vers, i em deia “a veure què fas?” i m’ho mirava i em deia “a, està bé això” pobret, deia “està bé, està bé. Home, potser si aquesta paraula… i si en trobessis una altre? Què et sembla, busquem una altre paraula, que potser també hi encaixarà més, i anirà més bé que aquesta?” i m’anava adoctrinant en el món de la poesia. Bé, va ser el meu gran mestre els anys que el vaig tenir.

G.R.: Quins són els teus plans de futur literaris?

P.C.: Per mi: ara i aquí, cada dia coses. Cada dia coses. Cada dia escric, bé, ara aquests dies escric poquet, però perquè estic llegint unes coses que les volia llegir, però jo vull escriure i poder anar dient tot allò que encara sé que tinc aquí que encara no ho he dit. Jo sé que encara tinc moltes coses per dir; són gran, però tinc moltes coses que voldria dir. No sé si la vida o la mort m’ho permetran. No sé si es conjuraran i tot plegat diran “s’ha acabat noia!”, però jo mentre pugui vull anar escrivint. I tinc idees i tinc il·lusió, i m’estimo amb bogeria la llengua i la literatura i la poesia.

0 comentaris

Escriu un comentari

¿Vols unir-te a la conversació?
Anima't a participar!

Deixa un comentari